Caricatura de el "Canari", d'Emili Boix. Extreta de boxeo1930s.blogspot.com

La derrota contra Miller va deixar literalment KO el campió gracienc. Sentia la desil·lusió dels seguidors. Sentia que els havia fallat, quan en realitat, tot es va centrar en una mala decisió tàctica. Mentre Gironès es refredava dalt del ring, Miller escalfava amb un “sparring” als vestidors. Abans de començar, el campió americà duia avantatge, ja que el “Canari” acostumava a utilitzar els primers dos assalts per entrar en calor.

De fet, bona part de la premsa i del públic va culpar a Àngel Artero i no al “Crack de Gràcia” de la seva derrota. “Lolita”, en la seva conversa amb Joan de Sagarra, recorda com, després del combat, Freddie Miller va anar a casa seva i li va donar uns dòlars. Mentre, al carrer, la gent llançava pedres al mànager del seu pare, a qui culpaven de la desfeta. Tanmateix, això no era excusa per Gironès que, anys més tard confessaria, “sin lugar a dudas, [el pitjor record de la meva carrera esportiva és] el trayecto desde las escalerillas del ring hasta los vestuarios después de ser derrotado [...]. Me dijeron las cosas más sucias y más graves que se le pueden decir a un hombre, y yo no podía ni siquiera replicar. En los vestuarios lloré y me mordí los puños.”

El cop, més moral que físic, va ser incurable. Enrere deixava una carrera llegendària. De 105 combats disputats com a professional (val a dir que les xifres ballen entre 103 i 107 combats segons les fonts), en va guanyar 96, dos van acabar en resultat nul i només en va perdre 7, un dels quals  per KO, el darrer de la seva carrera esportiva.

No és d’estranyar que l’adéu d’un esportista d’aquella magnitud i que, recordem, ostentava el títol de campió estatal i europeu en el moment de la seva retirada, bé es mereixia un homenatge. Efectivament, aquest li fou concedit. L’any interval entre la seva retirada i l’esclat de la Guerra Civil, Gironès poc va poder fer per trobar una nova feina, doncs saltava d’un acte a l’altre. Entre els homenatges més significatius, destaquen un àlbum commemoratiu que les autoritats del país, esportistes de renom i representants de la vida civil li van dedicar, així com també un homenatge en el flamant estadi de les Corts del FC Barcelona, on fou homenatjat juntament amb una altra llegenda de l’esport català, Josep Samitier, qui també es va retirar aquell mateix any 1935.

També hem de tenir en compte que amb l’adveniment de la República, la figura de Gironès havia transcendit el fet esportiu i va passar a ser reconegut com un heroi popular. Un home sorgit del poble. Treballador, triomfador i que no amagava els seus orígens humils i de barri. El mateix Francesc Macià, espectador habitual en les vetllades de boxa, havia reconegut la seva admiració pel “Crack de Gràcia”.

Gironès al servei de la República i l’inici d’un malson

L’esclat de la guerra fou un cop molt dur per a tota la població i per Gironès i la seva família no va ser diferent. Gironès explicava que amb els estalvis que havia fet durant la seva carrera havia comprat uns bons amb els quals la seva família podia viure “dignament”. Però amb l’inici del conflicte li fou tot requisat. No obstant, va tenir la sort que tant a ell com a altres esportistes d’elit, se’ls va oferir entrar al cos de la policia republicana abans de ser mobilitzats per anar al front. Aquesta era una bona solució per al campió de Gràcia, ja que aconseguia una feina, portar diners a casa i es podia quedar ben a prop dels seus.

Gironès va entrar a formar part del cos de guardaespatlles del president Companys. Així mateix, combinava aquesta tasca amb la redacció d’informes en una comissaria barcelonina i, més tard, a Sabadell. Aquesta situació, aparentment tranquil·la, es va convertir, a la llarga, en el seu principal mal de cap. Mentre la guerra avançava, aquelles comissaries on treballava es convertiren en temudes txeques. En elles, un corpulent membre del SIM (Servei d’Intel·ligència Militar) protagonitzava severes pallisses als detinguts. Es feia dir, Gironès.

Si la seva trajectòria esportiva ja era de per si prou novel·lesca, la història que li esperava no seria per menys. La fama de torturador es va estendre com el fum. Malgrat la incredulitat inicial, la idea que el campió de boxa i ídol de masses es dedicava a apallissar detinguts a les comissaries barcelonines va anar calant.

L’exili i un oblit forçat

Quan Barcelona va caure el 26 de gener de 1936, Gironès havia emprès ja la marxa cap a França juntament amb el germà del seu mànager. A Barcelona s’hi va quedar la seva família a qui mai més tornaria a veure. Des de França i amb la guerra ja acabada, li va arribar la notícia de la detenció de la seva dona i com s’havia donat l’ordre de la seva detenció per desafecció al règim, col·laborador amb el govern republicà i per torturador. Va intentar tornar a Barcelona per desmentir aquelles acusacions i treure la seva estimada Dolors de la presó. Però no li ho van deixar fer. Era massa perillós. Carles Flix, boxejador, company i amic íntim de Gironès havia sigut assassinat pel nou govern dies abans. El mateix Àngel Artero, el seu mànager, havia sigut greument torturat i apallissat en un interrogatori.

Gironès, qui havia marxat a França amb la voluntat de tornar en pocs dies, es va veure obligat a renunciar al retorn i va acceptar marxar a Mèxic amb resignació. Al país asteca, va viure allunyat del luxe i el reconeixement. Les cartes que es va enviar amb la seva família foren poques, doncs temia que descobrissin on estava però, sobretot, patia per elles. Només el seu germà Camil, amb qui va muntar una fàbrica de galetes, el va acompanyar en aquest trist i amarg viatge a l’oblit.

Un descobriment incòmode i la lluita per la restitució del seu honor

Gironès en una imatge presa a Mèxic. Extreta de boxeo1930s.blogspot.com

L’any 1968 però, el periodista esportiu Josep Morera i Falcó va poder capgirar aquesta història. El redactor de la Revista Barcelonista i de El Correo Catalán es va entrevistar a Mèxic amb un envellit Gironès, en un moment en què, els pocs que el recordaven a Espanya, el recordaven més per la faceta de torturador que per la faceta d’esportista.

En aquesta entrevista, Morera li va preguntar per la seva trajectòria esportiva, per la seva tasca al servei de Lluís Companys i, finalment, per la llegenda negra que hi havia al voltant de la seva figura. A lo que Gironès va respondre: “Sí lo sé. Ya lo decían estando yo allí, y sé que la leyenda se ha mantenido. Y, en cambio, le aseguro -levanta sus puños como para dar mayor emfasis a sus palabras-, que jamás he pegado a nadie como no fuera con los guantes puestos y en un ring. Pero entonces, sabiendo que era mentira y con la conciencia tranquila, no me preocupaba.”

Morera descriu a aquell Gironès com un home trist, amargat i envellit, una imatge molt distant de la del jove fort, atlètic, ambiciós i ídol de masses.

Després d’aquella entrevista publicada poc després a Barcelona, Josep Morera va rebre una inquietant carta procedent de Girona. Allà, un lector li assegurava que a la capital empordanesa hi vivia un tal Gironès i que assegurava ser el campió del pes ploma d’Europa. La veritat és que Morera, en el seu periple per Mèxic, havia escoltat la història de l’existència d’un segon Gironès que havia treballat en una txeca barcelonina i que també havia passat pel país asteca. Però la història li semblava massa rocambolesca, i no en va fer cas fins rebre aquella missiva.

Òbviament, Morera i Falcó es va dirigit a Girona a la cerca d’aquest altra Gironès que es feia passar pel campió continental de boxa. I el va trobar. Li va concedir una entrevista, però ben aviat, va observar que el subjecte que tenia al davant no era aigua clara. No recordava gaire bé els combats, cosa que el Gironès mexicà havia detallat fil per randa, i esquivava tota pregunta referent a la història de les txeques. Reconeixia que havia sentit a parlar d’un home que es feia passar per ell, però que havia mort a l’exili americà feia cosa d’un any.

Al final de l’entrevista, quan es despedien, Morera i Falcó, li va reconèixer que pocs dies abans havia parlat amb el Gironès que ell assegurava mort i que tot plegat li semblava massa estrany. Després d’un silenci incòmode de varis segons, el segon Gironès va demanar al periodista que, si havia de publicar aquella trobada, esperés tres setmanes. Doncs ell ja seria fora del país. Per pena, o llàstima, el periodista va respectar la seva voluntat.

A partir d’aleshores, Josep Morera i Falcó, amb altres companys i vells aficionats a la boxa van iniciar una campanya per restituir la memòria d’en Josep Joan Gironès, l’ídol de la boxa catalana i espanyola entre els anys 1920 i 1930. A més, arran d’aquella campanya, van anar apareixent cartes d’aficionats on asseguraven, entre altres coses, que molts dels apallissats no havien reconegut al boxejador al ser-li’s mostrades les fotografies. Val a dir que no existeixen proves evidents que assegurin que Josep Gironès no participés en aquelles obscures pràctiques, però sí és cert que tot el que l’inculpava es va anar desmuntant poc a poc. Potser tampoc havia sigut aquest segon Gironès el protagonista d’aquelles pallisses, doncs els torturadors podien utilitzar els noms que volguessin. El cas és que, un cop desmuntada la llegenda negra d’en Gironès, es va posar en pràctica la maquinària per restituir la seva figura. Gironès encara era viu i, ves a saber si hauria pogut tornar a casa seva, a la seva Gràcia natal i amb la seva família. Però no va poder ser.

El Delegado Nacional de Deportes, un tal Juan Antonio Samaranch, no ho va creure oportú i la veritat sobre el cas Gironès tornava a esfumar-se en la memòria col·lectiva.

Dolors Vilella i Junyent va morir el 1980 i, dos anys més tard, finava el campió de Gràcia. El seu funeral, gris i trist, només hi van assistir alguns dels amics que havia fet a Mèxic i algun familiar. Lluny del ressò mediàtic que l’havia acompanyat al llarg de la seva carrera esportiva.

A finals dels anys 1990, a tombant de segle, Joan de Sagarra va topar amb la història d’en Gironès per casualitat. Ell, varis companys periodistes i escriptors i l’inestimable ajuda de Juli Lorente, escriptor, ex lluitador i ex àrbitre de boxa, van aconseguir restituir la memòria del “Crack de Gràcia”. La seva filla “Lolita” fou present en l’homenatge que se li dedicà al seu pare l’11 de juliol de l’any 2000, en la que es va descobrir una placa commemorativa en el número 29 del carrer de la Llibertat, al mateix indret que havia vist néixer l’esportista català més popular dels anys 1920 i 1930. Amb el permís de Josep Samitier, és clar. 

Placa d'homenatge a Josep Gironès al núm. 29 del carrer de la Llibertat. Foto d'Històries de Gràcia

Bibliografia:

Lorente, Juli; Josep Gironès, el “Crack” de Gràcia. Tot Editorial SA, Barcelona 2002

Roglan, Joaquim; Combat a mort. Gironès i els boxejadors perseguits pel franquisme. Angle Editorial, Barcelona 2007

Revista Sàpiens. Núm. 54, Abril de 2007. Gironès, el ‘crack’ de Gràcia, de Jordi Finestres. pàg. 44-49

Joan de Sagarra. Articles publiucats al diari El País entre el 20 de Setembre de 1998 i 28 de Febrer de 1999, el resultat dels quals culmina amb Joan Gironès, el honor del boxeo catalán, publicat el 9 de juliol de 2000.

boxeo1930s.blogspot.com

Josep Joan Gironès. Extreta de boxeo1930s.blogspot.com

El 29 d’agost de 1904 naixia al número 29 del carrer de la Llibertat, el gran dels germans Joan Gironès, en Josep. Després arribarien l’Amadeu, jugador del CE Europa els tres anys en que el club va militar a la Primera divisió espanyola, en Tomàs, navegant, i en Camil, mecànic de cotxes i amb qui conviurà i treballarà el nostre protagonista durant l’exili a Mèxic. Era una família humil.  Els seus pares es passaven les hores als mercats de la ciutat venen aviram. 

Com molts altres joves, l’experiència de la Gran Guerra i la conseqüent crisi va colpir les seves aspiracions. Però això no va impedir que en Josep freqüentés els diferents espais i locals en els quals es practicava un esport a l’alça i que el tenia fascinat: la boxa.

En una de les seves habituals visites al Frontó Condal del carrer Rosselló, va conèixer a Àngel Artero, un dels pioners i un dels grans impulsors de la boxa al nostre país. Artero, que per aquelles dates encara boxejava, va oferir-li a aquell jove entrenar-se en un petit local que tenia i que amb els anys es convertiria en el famós Punching-Ball Club de Gràcia, una escola de campions. Malgrat ser bastant petit d’estatura, Gironès tenia unes bones aptituds físiques i Artero, que a partir d’aquell moment es convertiria en el seu mànager, ho sabia.

Diuen que Gironès era una persona molt perspicaç. S’esforçava al màxim per aconseguir allò que es proposava. Per tant, posar-se els guants no significava convertir-se en un simple “sparring“, sinó en un guanyador. En una conversa entre el cronista Joan de Sagarra amb “Lolita“, filla d’en Gironès, aquesta explica com al seu pare li agradava anar al cinema a veure les novetats que arribaven dels Estats Units, i com ell mai acabava de veure-les perquè havia de sortir a entrenar. Un entrenament molt exigent on combinava sortides a la muntanya amb sessions al gimnàs. Era l’any 1921 i, només un any després, la seva forma física era tal, que va poder debutar com a professional en una vetllada que es va celebrar al Parc de la Ciutadella.

El seu debut va ser espectacular. Amb només 18 anys, un jove nascut a la vila de Gràcia i amb només un any d’experiència als quadrilàters, acabava el seu primer curs com a professional amb 10 victòries en 10 combats: 6 victòries per punts i 4 per KO. Els espectadors que acudien en aquelles vetllades, en ocasions es contaven per centenars, veien en aquell pes gall un campió en potència. No obstant, hom coincidia que a aquell jove fort, ambiciós i amb una bona pegada, encara li faltava dominar molts aspectes del combat, com la pausa i la tècnica. Aspectes que adquiriria amb el pas dels anys.

Es forja una llegenda

Efectivament, la progressió d’en Gironès al damunt dels quadrilàters va ser vertiginosa i la seva popularitat augmentava dia rere dia, combat rere combat, victòria rere victòria. Eren pocs els boxejadors que podien dir que havien pogut tombar en Gironès, però cap d’ells va poder escapar de la conseqüent venjança del “Crack de Gràcia“. Els seus enfrontaments amb el campió del pes gall Lluís Vallespín, “el Macho”, primer, i amb els campions del pes ploma, “Young Ciclone” i el vallecà Antonio Ruiz, després, es convertiren en esdeveniments de primera magnitud. Centenars. Milers d’espectadors omplien les places de braus, els estadis de futbol i els locals més diversos per veure aquells lluitadors menjar la lona del ring.

Gironès amb "Young Ciclone" a la plaça de les Arenes. Extret de boxeo1930s.blogspot.com

Per veure la importància de la boxa entre els anys 1920 i fins l’esclat de la guerra, només cal veure les cròniques de l’època. Un combat entre dos dels grans púgils del moment omplia pàgines senceres. L’any 1925, mentre Gironès s’alçava com a campió de Catalunya, Barcelona inaugurava la sala Olimpia a la Ronda de Sant Pau. Es tractava d’una sala moderna i que exemplificava la importància que estava adquirint l’art del pugilisme a casa nostra.

Si les vetllades internacionals començaven a ser habituals en els diferents espais de la ciutat, amb la recent estrenada sala Olimpia es van multiplicar. Una altra dada que serveix per mostrar la importància d’aquest esport a Catalunya és la que es va produir el 30 de novembre de 1930 a l’estadi de Montjuïc. Gironès, recentment proclamat campió d’Europa, va participar en una vetllada amb diferents boxejadors de renom sota l’atenta mirada de ¡81.000 espectadors! Rècord absolut al continent. Sense cap mena de dubte, es pot considerar que la boxa gaudia d’una salut equiparable a la del futbol, doncs les seves estrelles copsaven tantes portades de premsa i eren corejats amb tanta força pels aficionats com ho eren les de l’esport a pilota.

Campió estatal, campió d’Europa i… del món?

Haviem deixat el “Crack de Gràcia” en una progressió imparable. Això no vol dir que sofrís algun que altre revés. Però res ensenya més que l’experiència de caure i tornar-se a aixecar. Malgrat la desil·lusió de la derrota, aquesta mai era un obstacle perquè Gironès, també conegut amb el sobrenom del “Canari”, remuntés el vol amb victòries cada vegada més èpiques.

Cromo d'en Girones. De boxeo1930s.blogspot.com

Des de 1929 i fins a la seva retirada, el “Canari” va conservar la condició de campió i només una inoportuna lesió l’any 1932 va fer trontollar el seu nomenament com a dominador continental. De fet, Gironès va conservar el campionat europeu en les set ocasions que el va haver de defensar.  Contra el campió belga Jack Verbist (abandó al 9è assalt, 7 de maig de 1930), contra l’italià Vittorio Tamagnini (KO tècnic al 10è assalt, 10 de juny de 1931), contra Guy Bonaugure (abandó al 8è assalt, 30 d’agost de 1931)contra l’alemany Paul Noack (KO, 27 de gener de 1932), contra el campió d’Itàlia Otello Abbruciati (per inferioritat al 12è assalt, 23 de novembre de 1932), contra el francès Georges LePerson (per punts, 7 de juny de 1933) i contra el romanès Lucien Popescu (KO al 7è assalt, 22 de novembre de 1933) en el que molts consideren un dels millors combats de la seva carrera.

La llegenda de Gironès va anar acompanyada, aquells anys, de la presència de dos dels seus grans amics, Carles Flix, campió del pes gall, i Francesc Ros, campió del pes welter. Tots tres compartien amistat, entrenaments i mànager, i eren coneguts arreu amb el sobrenom dels “Tres Mosqueters”. Resulta impossible obviar la presència d’aquests dos púgils en la seva vida.

Gironès arribava a la trentena d’anys amb una condició física admirable. Potser havia perdut velocitat i agilitat, però dominava tots els aspectes del combat. Tenia una tècnica única i, fins i tot, semblava tenir un “punch” encara més dur. Era com el vi, millorava amb el pas dels anys. Mentre els seus vells competidors es retiraven o combatien en vetllades de poc renom, ell es mantenia al més alt nivell.

El darrer combat. La darrera oportunitat

D’aquesta manera es va arribar a finals de 1934. Cap púgil europeu havia intentat destronar-lo aquell any. Gironès, fins i tot, s’havia arribat a plantejar la retirada. Una retirada daurada. Amb la popularitat en el punt més àlgid i amb l’admiració de la premsa local i internacional. Però no va ser així. Després de molts intents fallits, Artero i el mateix Gironès van aconseguir que el campió del món vingués a Barcelona a disputar-se el seu regnat amb el púgil gracienc. Era una ocasió única, no només pel moment de forma de Gironès, sinó perquè era pràcticament impossible que un campió del món (normalment nord americà) es jugués la seva condició de campió mundial a l’altra banda de l’Atlàntic. Amb el jove Freddie Miller, va ser possible.

Gironès, recolzat per Àngel Artero, i Freddie Miller, abans de l'esperat combat per decidir el campionat mundial del pes ploma.1 de desembre de 1934.Extret de boxeo1930s.blogspot.com

Gironès havia perdut l’oportunitat de proclamar-se campió del món, però no les ganes d’assolir-lo. Així que no va defallir en el seu intent i tots dos contricants es retrobaren un dia 12 de febrer de 1935 a la plaça Monumental de Barcelona per reeditar tant esperat combat. Era un dia gèlid i l’enfrontament es disputava a l’aire lliure. El “Crack de Gràcia” volia la revenja i hom esperava una nova victòria èpica del campió local, que no solia fallar mai en les grans ocasions. En Gironès s’adreçà al quadrilàter sota una tronadora ovació. Un cop al ring, Miller va trigar en aparèixer. El púgil català es refredava. Quan el campió nord americà va sortir a l’escenari, anava ben suat. La campana va donar per iniciat el combat i, als dos minuts, al primer assalt, un directe del nord americà va noquejar el campió gracienc. Era el primer KO i últim de la seva carrera esportiva. No tornaria a posar-se els guants, mai més.

És clar que quan es parla de l’any 1919 a Catalunya, i en concret a Barcelona i rodalies, on la concentració obrera era molt elevada, és difícil que no aparegui algun personatge massacrat per bales o amb el crani destrossat per una barra de ferro. Des de mitjans de la dècada, la confrontació entre la Patronal i els obrers era molt intensa, donant lloc a un enorme espiral de violència.

Per una banda els Sindicats Únics (organitzats per gremis) i federats en l’anarcosindicalista CNT, representaven el creixent i amenaçador poder obrer. Atemorits, els empresaris van respondre amb la creació de la Federació Patronal Catalana, que tenia com a braç armat el Sindicat Lliure Regional, una espècie de policia paral·lela disposada a defensar els interessos de la rica burgesia catalana emprant els mètodes més contundents.

A cada acció, una reacció. O el que és el mateix: l’obrerisme no es quedaria impassible veient com, a més de ser explotats i objectes de clares injustícies socials i deficiència de drets socials i polítics, anaven morint els companys que gosaven alçar-se contra el poder establert. Una d’aquestes reaccions va comportar la mort del comissari Manuel Bravo Portillo, la sang del qual fou vessada en territori gracienc.

Un delinqüent complet

No es pot dir que Bravo Portillo fos un bon jan. Per fer-nos-en una idea, vegem com el defineix el gran historiador i periodista Paco Ignacio Taibo II:

“… assassí d’obrers, funcionari policíac que treballava simultàniament per a l’espionatge alemany, proxeneta, venedor de passatges a obrers que viatjaven a l’estranger, protector de traficants de drogues, assassí de Pau Sabater…”

I tot això exercint la funció pública de protector de la ciutadania, quasi res! El seu currículum contenia un bon nombre d’anys com a delegat del Cos de Vigilància, fins que el 4 de desembre de 1917 fou ascendit a Comissari, càrrec que combinà amb el de Cap de la Brigada Politicosocial. Aquesta posició li va permetre dur a terme una ingent tasca de repressió de tot els moviments i accions obreristeses, convertint-se així en un dels principals enemics de la classe obrera.

Però a més de repressor, aquest policia també era partícip d’un bon nombre d’altres delictes. Especialment famosa era la seva col·laboració amb l’espionatge alemany, al que, segons diverses fonts, proporcionava informació sobre vaixells carregats de material bèl·lic produït per la indústria catalana i destinat a subministrar al bàndol aliat. Gràcies als seus informes, els submarins alemanys es divertien torpedinant i enfonsant aquestes naus.

Així ho va desvetllar el diari “Solidaritat Obrera”, òrgan de premsa de la CNT, que va provar amb documents fefaents la col·laboració de Bravo Portillo amb el cap dels serveis secrets alemanys, el baró de Rolland. Segons sembla, l’aleshores director de la publicació, Arturo Perucho Badia, i un dels homes forts de la confederació, l’Àngel Pestaña, posseïen correspondència que evidenciava la col·laboració, i van emprendre una dura campanya contra ell el 9 de juny de 1918.

Aquesta no només va revitalitzar la publicació, que es trobava en serioses dificultats econòmiques, sinó que va propiciar la detenció del funcionari corrupte. Val a dir que Garcia Oliver, cenetista consagrat però gran rival de Pestaña, afirma en els seves memòries que el propi diari va falsificar les cartes. Altres informacions apunten que els falsificadors foren els serveis secrets francesos, cansats de veure enfonsats els seus subministraments. Sigui com sigui, el cas fou més o menys investigat, i malgrat que el 4 de desembre del mateix any s’eliminaren tots els càrrecs, Bravo Portillo ja no s’integraria de nou en el cos policial.

Tanmateix, tan bon punt el cas fou sobresegut, el Capità General de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, va reclamar els seus serveis com a especialista en la lluita contra l’anarcosindicalisme. D’aquesta manera, no només seguia pels carrers aplicant la seva més que dubtosa justícia, sinó que ho feia emparat per les més altes instàncies politicomilitars i pels grans burgesos de la Patronal, i amb els homes armats del Sindicat Lliure al seu servei.

La mort d’en Pau

Així doncs, com era d’esperar, el nostre protagonista va seguir lucrant-se mitjançant amenaces, pallisses, extorsions i assassinats. Un dels successos més sonats fou la mort de Pau Sabater, homicidi que ningú dubtava que havia estat perpetrat per ell.

Pare de família i president del Sindicat Únic de Tintorers de la CNT, Sabater s’havia erigit com a un notable i actiu quadre anarcosindicalista. El dia 22 de juliol de 1919 el seu cadàver fou trobat a Torre Baró, en una cuneta de la carretera de Montcada.

Malgrat l’hermetisme informatiu, el diari “La Vanguardia”, en la seva edició del dia 23, assegurava que el treballador va morir per hemorràgia interna traumàtica, producte dels trets rebuts. Segons el diari, el cos fou trobat amb sis ferides de bala, dos d’elles “mortals de necessitat” i fetes per l’esquena: una de les bales fatals li va entrar pel costat esquerra de la cara, amb orifici d’entrada i sortida; l’altre va penetrar en l’avantbraç esquerra a resultes dels gestos defensius que la víctima va provar inútilment. Diversos casquets de bala, d’almenys dues armes diferents, fores trobats en l’escena del crim.

Aquest fou un crim que, per la transcendència del personatge i per la seva brutalitat, va trasbalsar tot el món obrer. Reputats homes de lleis com Lluís Companys i Francesc Layret, així com d’altres figures respectades, van reclamar justícia. El seu enterrament es va convertir en una multitudinària acció reivindicativa que va acabar en batussa. Però de res va servir: a mitjans d’agost s’impedia a la vídua presentar una acusació particular per temes burocràtic, i la primera setmana de setembre es tancava el cas amb una única detenció, un tal Luis Fernández García, que esdevindria com a cap de turc.

La justícia que no trobaren als tribunals, s’obtindria al carrer.

Espetecs a la cantonada dels carrers Còrsega i Santa Tecla

El divendres 5 de setembre, l’endemà de saber-se definitivament que tots els càrrecs

havien estat suprimits, el senyor Bravo Portillo eixia del seu domicili al carrer Passeig de Gràcia, número 99, per a fer uns encàrrecs per la llar, ja que la seva família, muller i dos fills, passaven les vacances a Puigcerdà.

Sempre segons “La Vanguardia”, cap al migdia va decidir visitar un conegut a la nostra vila. Seria l’últim que faria. Tot i la concurrència del lloc i l’hora, les versions dels testimonis són molt divergents, però es pot establir que a quarts de dues tornava de la visita cap a casa pel citat carrer Còrsega. Segons alguns havia sortit del número 369 del mateix carrer, segons d’altres havia baixat del tramvia 38 que baixava pel Torrent de l’Olla. Sigui com sigui, a l’alçada del carrer Santa Tecla es va creuar amb dos o tres agressors que obriren foc d’immediat. Foren tres dispars, i cap d’ells feu blanc.

Aleshores començà una curta persecució Santa Tecla amunt, direcció Bonavista, que culminà davant del número 7 de l’estret passatge, on es va desplomar després d’escoltar-se almenys dues desenes d’espetecs. Ferit mortalment, els que el van voler socórrer van poder sentir les seves últimes paraules: “me han matado traidoramente”. Sabia del que parlava.

Una mort esperada

Així fou com aquest militar, distingit amb la Creu Roja per mèrits militars (que duia a sobre) i que portava deu anys turmentant la classe obrera barcelonina, va finar. Sagnant pels carrers, amb la pell groga per les bales allotjades en la seva regió renal i inguinal, però, sempre segons els habitants dels número 7 del carrer Santa Tecla, sense ni una mínima expressió de sorpresa ni trasbals.

De fet, les seves últimes paraules són prou esclaridores. A punt de morir, només pensava en que l’havien matat a destemps i per l’esquena, no es preguntava per què, ni qui. És especular, però ens semblen unes paraules molt significatives, d’algú immers en afers perillosos. Un altre aspecte destacable és que tenia contractada una costosa assegurança de vida, per la qual la seva esposa cobraria l’aleshores marejant xifra de 120.000 pessetes. Sens dubte, Bravo Portillo considerava que algú el creia mereixedor de la mort.

Bibliografia

-          Balcells, Albert, “El pistolerisme: Barcelona (1917-1923)”.

-          Dalmases, Antoni, “Ull per ull: o vas amb els anarquistes, o vas amb la patronal”.

-          Martínez de Sas, Mª Teresa, “Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans”.

-          Mendoza, Eduardo, “La verdad sobre el caso Savolta”.

-          Taibo II, Paco Ignacio, “La bicicleta de Leonardo”.

-          Hemoreteca del diari “La Vanguardia”, diferents edicions de l’any 1919.

Josep Termes i Ardèvol. Imatge extreta de estelnegre.balearweb.net

Històries de Gràcia es vol sumar a les mostres de condol per la desaparició de Josep Termes i Ardèvol, historiador gracienc i un dels referents intel·lectuals del país.

Biografia escrita pels companys de La Factoria Histórica

Un setembre enganyós

General Prim (histocliop.blogspot)

Per entendre l’estat d’ànim que va propiciar l’esclat popular, ens remuntarem a setembre de 1868, quan forces militars, emparades pel Pacte d’Ostende, van dur a terme un “pronunciament” amb la finalitat de fer caure el règim absolut de la reina Isabel II i convocar les Corts Constituents. El general Prim fou el principal artífex d’aquest traspàs de poders que s’anomenaria Revolució Gloriosa, ben acompanyat per l’almirall Topete (que dirigiria la flota que assolí la victòria en la única batalla que hi va haver) i pel general unionista Serrano (que vindria a ser la cara política del canvi, encapçalant el govern provisional instaurat després de l’exitós alçament).

El catedràtic alemany en història contemporània Walther L. Bernecker assenyala que tots els “pronunciaments”, tan típics en l’Espanya del segle XIX, seguien unes pautes similars. Primerament, es formava una Junta provisional amb reivindicacions extremistes per tal d’assegurar l’imprescindible recolzament popular. Feta la revolució, l’objectiu passava a ser salvaguardar el poder conquerit dels enemics, que ja no eren els reaccionaris sinó els sectors radicals que els propis assaltadors havien incitat.

Podem entendre que aquest cas no fou una excepció, no envà la Gloriosa seria ben aviat popularment denominada com a Setembrina. Militars i burgesos van aliar-se per assaltar el poder absolut que ostentava Isabel II en conxorxa amb la noblesa i els alts estaments eclesiàstics. En cap cas pretenien promoure una revolució social, ans el contrari, anhelaven l’ordre, però per emprendre les reformes liberals que tan temps havien estat exigint necessitaven alterar-lo.

Així que van enganyar al poble fent-los promeses que no es complirien. Bé és cert que el govern provisional de Serrano va instaurar un règim democràtic molt avançat al seu temps. Les eleccions a l’assemblea constituent foren amb sufragi universal, i s’atorgaren a la població drets i llibertats de tots tipus, especialment polítiques i confessionals. Però la forma d’estat seguia sent una monarquia, per bé que constitucional, i la societat mai va deixar de ser classista i poc justa.

Les forces polítiques monàrquiques i liberals van guanyar els comissis amb facilitat, amb el que pogueren formar govern, promulgar la nova constitució i emprendre la recerca d’un nou rei. Per tant, les ambicions republicanes no havien quedat satisfetes, i molt menys les del cada vegada més ampli moviment obrer, amb el que seguiria havent-hi un moviment de juntes a nivell municipal que actuaria en la seva esfera contra tot allò que seguia essent social i políticament injust.

Abril de 1870. Vila de Gràcia

L’assalt del 4 d’abril (turismotactico.org)

Tot el que havia succeït des de la Setembrina va anar escalfant els ànims dels graciencs i les gracienques. L’anunci d’una nova lleva de quintes no va fer més que empitjorar la situació, més encara quan la supressió d’aquestes havia estat una de les promeses clau per calmar a les excitades Juntes revolucionàries, així com part del programa progressista de Prim. Cal recordar que aquesta forma de reclutament implicava que una cinquena part dels homes vàlids de cada província s’havia d’incorporar a files per sorteig, allistament del que un es podia lliurar si abonava un impost especial.

Quan el diumenge 3 d’abril no es celebrà el sorteig previst per allistar als 46 joves graciencs aptes, que obligadament haurien d’anar a morir a ultramar, van saltar les alarmes. El dilluns 4 Catalunya es va llevar excitada, batalladora. En molts pobles es van dur a terme accions reivindicatives, i es produïren avalots en diversos indrets. Però d’entre tots els fets, destaquen els ocorreguts a Gràcia.

Entre 200 i 300 persones, majoritàriament dones, van aplegar-se a l’actual Plaça de la Vila (coneguda com a Rius i Taulet) per assaltar la Casa Consistorial (l’ajuntament). Van fer grans destrosses i per la finestra foren llençats les llistes i els bombos del sorteig, els registres de propietat i el mobiliari. Amb tot plegat es va fer una gran foguera enmig de la plaça, mentre una dona s’apoderava del campanar de la Torre del Rellotge, anomenada pels veïns “Marieta”, i la va fer sonar. Ni les bombes la farien parar fins al final del moviment.

Republicans i obrers

Sens dubte el tema de les quintes era dels més sensibles. El fet que les mares de Gràcia protagonitzessin els primers compassos de l’alçament no és casualitat. Però com hem dit anteriorment, el republicanisme i les diferents tendències obreristes que anaven aflorant estaven molt descontentes, i a la fi foren els sectors que allargarien els successos i donarien profunditat ideològica al moviment contra les quintes.

Pel bàndol republicà, n’és una prova l’actuació de Francesc Derch, futur últim alcalde de la Vila i polític republicà de cert prestigi. Un any abans dels fets havia promès liderar un moviment reaccionari si es tornava a convocar una lleva d’aquest tipus, de fet molts polítics republicans havien estat promovent la insurrecció contra el nou govern. Tot i que en el moment de màxima exaltació va intentar mostrar-se conciliador, no va tardar a complir la seva paraula. Sota l’Arbre de la Llibertat, enmig de la plaça del Sol, foren convocats tots aquells voluntaris armats disposats a lluitar. Una seixantena acudiren a la crida, i serien decisius alhora de mantenir a ratlla l’exèrcit invasor, muntant barricades en punts estratègics i fent-se forts en diversos indrets.

Cal indicar que Derch era president del Comitè Republicà de Gràcia i que el lloc elegit, l’Arbre de la Llibertat, havia estat plantat per la Junta d’Armament i Defensa de la República l’any 1869 com a símbol de la seva lluita. Per tant, el caràcter republicà del polític gracienc i dels homes que el van rodejar era inqüestionable, amb el que sembla clar que la seva era una lluita contra l’estat monàrquic.

Per altra banda, tenim testimonis que expliquen la presència de nuclis obreristes en la revolta. Algunes cròniques narren que en l’actual carrer del Canó existia una societat carbonària formada per treballadors ideològicament internacionalistes. Posseïen un canó amagat que no van dubtar a treure per fer front a l’exèrcit, essent un element clau en la defensa d’una barricada que esdevindria impenetrable. La seva lluita i les seves conviccions els acabaria comportant ésser afusellats als peus de l’Arbre de la Llibertat.

(veuobrera.org)

Però no és l’únic element obrer que hem trobat. Josep Roca i Galès era un treballador de la fàbrica de filats Vilaregut, a Gràcia, i s’erigiria com un destacat dirigent obrer cooperativista i republicà. En les seves memòries parla de la seva implicació en la revolta, i en el decurs del 1870 apareixen diversos articles seus en el periòdic obrerista La Federación, els quals mostren la maduresa ideològica de part de la classe obrera i explica el perquè de la implicació de quadres obrers en el moviment.

En aquests escrits Roca i Galès parla d’emancipació de la classe obrera i de la necessitat d’aquesta d’allunyar-se de l’estat. Igualment, defensa la necessitat d’un estat democràtic amb drets i llibertats garantides per assolir un millorament social substantiu. Concretament, exigeix que l’estat ha de procurar una instrucció lliure, universal i de qualitat, també ha de dur a terme desamortitzacions i promoure que el proletariat rural sigui propietari, i ha de crear un banc de crèdit territorial destinat al treball. Amb aquest discurs, sembla clar que la seva era una lluita per un canvi social ampli, i no puntual com ho seria anar exclusivament contra les quintes.

Així doncs, trobem grups obreristes i republicans que s’afegeixen, de forma immediata, a l’espontani alçament contra les quintes. Sens dubte que eren contraris al reclutament i a les guerres d’ultramar, però la seva lluita anava molt més enllà.

Tots i cadascun dels dies

Dimarts 5: Després d’un primer dia de triomfalisme i bogeria populars, el matí següent la Vila desperta bombardejada pels canons apostats al Passeig de Gràcia, a l’alçada del carrer Provença. Plouen unes 800 bombes sobre els vilatans i el seu campanar, però això no mina la moral dels combatents. Comencen a arribar reforços provinents d’altres pobles del pla, especialment de St. Martí de Provençals.

Dimecres 6: Plou. Gràcia segueix sotmesa a l’artilleria, cauen més d’un miler de projectils. També se senten trets de fusell a les principals barricades, especialment a la situada a la part baixa del carrer Gran (als Jardinets). L’enemic s’apropa.

L’exèrcit al Passeig de Gràcia (web de l’Ajuntament de BCN)

Dijous 7: Els defensors desperten amb un parell d’intents frustrats de penetració de la principal barricada. Els defensors han de buscar refugi, però no retrocedeixen. Mentrestant, l’exèrcit espanyol va acumulant efectius, disposant de fins a 5000 homes, 20 canons de gran calibre i 40 d’artilleria de muntanya. A Gràcia no s’arriba als 300 homes armats.

Divendres 8: Les forces dels graciencs escassegen i les famílies busquen refugi a Vallvidrera. La situació comença a ser insostenible, però l’arribada de nous reforços de pobles veïns alleuja la situació.

Dissabte 9: Durant la matinada s’accentua el foc d’artilleria i les tropes hostils avancen. Els defensors retrocedeixen fins el Turó del Coll, on acaben per dispersar-se. Pel matí, els soldats entren sense oposició a la Vila, i recorren els carrers obligant a la gent a obrir les portes i cometent tot tipus d’abusos. Indiscriminadament saquegen, assassinen i afusellen. Els balanç final fou de, com a mínim, 200 detinguts i 27 morts (19 dels quals foren enterrats a la fossa comú del cementiri de Poble Nou). Entre aquests, però, no hi era Francesc Derch, que havia iniciat l’exili juntament amb un company.

Crítiques de les Corts Constituents

L’operatiu engegat per l’exèrcit espanyol per tal d’ofegar els revoltats fou, a ulls de tothom, desproporcionat i molt costós. No és per menystenir als formidables defensors de la Vila, però haver d’emprar tants soldats i artilleria per reduir a uns pocs centenars d’homes mal equipats resulta, a priori, poc creïble. El capità general de Barcelona, en Gaminde, va dirigir personalment l’operació, i encara i així van tardar cinc dies. Les Corts no van deixar de criticar aquest fet:

“Sans sucumbió, desde luego, i en Gracia donde se concentró la insurrección en el primer día, según mis noticias, los insurrectos no llegaban a 70. ¡Y 70 insurrectos pudieron prolongar el estado de alarma y obligar al capitán general a que durante cuatro días cañonease la villa. ¿No es esto verdaderamente risible?…”

Com veiem, les crítiques es centraren sobretot en el capità general Gaminde, però per extensió també el general Prim va rebre. Seguim veient la indignació i decepció d’alguns membres de la cambra:

“¡Triste suerte la del general Prim! … se trataba de una villa de 20000 habitantes… de una villa abierta por todas partes, sin muros ni baluartes que la defiendan, dominada por las montañas que tienen a la espalda, fácil de tomar y de sitiar con solo 1000 soldados”

“¿Es posible que un capitán general con una guarnición numerosa, tratándose de una insurrección sin raíces, no haya podido dominarla desde luego, y haya consentido que dure la alarma tan largo tiempo en una de las ciudades más importantes del reino?”

I podríem seguir. Com veiem els fets de Gràcia van generar força enrenou en les altes esferes polítiques de la capital espanyola, i això ens genera un petit sentiment d’orgull. Val a dir que aquests diputats parlaven sense haver estat sobre el terreny, i que certes afirmacions com “tratándose de una insurrección sin raíces” no són exactes si tenim en compte els nuclis obrers i republicans perfectament arrelats a la Vila, a més del profund rebuig que hom sentia per les quintes. Malgrat això, resulta divertit veure com es barallaven entre ells.

Dura repressió

Però les crítiques no acabaren aquí. L’operatiu en si no fou l’únic focus de malestar. Potser fou el nou talant democràtic d’unes corts recentment estrenades, però també hi va haver veus que van ressenyar la brutal repressió que l’exèrcit va exercir sobre la innocent població civil gracienca. Cal tornar a destacar que de 20000 habitants que componien la vila, només uns pocs centenars van participar activament en la lluita, i alguns d’aquests ni tan sols pertanyien a la vila. En canvi, els soldats van exhibir una actitud vexativa i violenta impossible d’excusar. Més enllà de les xifres de morts i detinguts, les cròniques de l’època parlen d’abusos a tot aquell que es trobava a casa o pels carrers, ben segur motivats per la impotència de dies sagnant per assaltar un indefens poblet.

Tot seguit els mostrem, de nou, les paraules d’un diputat de les mateixes Corts. El fragment és una mica llarg, però és tan il·lustratiu que no necessitarem més paraules:

“todo el pueblo de Gracia está de acuerdo en que los sublevados no cometieron ningún desmán, dejando aparte lo que ocurrió en los primeros momentos, el haber quemado los libros y echado abajo la escalera de la casa de la villa. Prescindiendo de ello, allí no se atropelló a ningún particular, no se vejó a nadie: en cambio las noticias que vosotros habréis visto en los periódicos dicen que las tropas cuando entraron en Gracia ocasionaron grandes daños a la población; que allí donde no se abrieron inmediatamente las puertas, las derribaron o echaban abajo a fusilazos; y muchas veces los que iban a abrirlas se encontraron con las bayonetas y las balas de los soldados, y allí quedaron muertos. Se habla que desaparecieron valores i de otra infinidad de atropellos…”

És colpidor pensar fins a on deuria arribar la barbàrie quan els propis executors dels actes repressius, en aquest cas l’estat espanyol, van fer aquest tipus de crítiques. Resulta especialment dolorós imaginar aquells pobres desgraciats que tardaren uns segons més del compte en obrir la porta…

La vida continua

No sabem com es va despertar Gràcia el diumenge 10. Podem imaginar que plorosa i adolorida. Tocava emprendre la reconstrucció dels carrers, plorar i homenatjar els caiguts, el difícil retorn a una normalitat contra la que s’havia estat lluitant.

Però Gràcia és forta, sap mirar endavant i és molt difícil fer-la defallir. Aquell abril de 1870 quedaria per sempre en l’imaginari col·lectiu de graciencs i gracienques, com a uns fets inesborrables però que no permetrien que alterés l’alegre ànim dels vilatans. Per fer-nos una idea, reproduïm un segment d’un article firmat per Gracián a la publicació El Gráfico el 21 d’agost de 1931. En aquest, es parla de la celebració de la Festa Major l’any 1870:

“Así las cosas, unos meses después, habiéndose restablecido la calma y considerándose victoriosos los graciences, como llegará el día de San Roque se encendieron unas hogueras ante la capilla de aquel santo, por ser el patrón e la villa de Gracia, y junto ellas y frente a la capilla se bailó y se cantó hasta bien avanzada la noche, entonándose coplas en que el tema de la Quintas que había sido el motivo de la revuelta popular era el obligado estribillo”

Així és, Gràcia no perdria l’ànim ni després d’un dels episodis més tràgics de la seva història particular. Hi ajudaria la sensació que havien estat formidables enfrontant-se a les ordes espanyoles, sentint-se, com diu l’article, fins i tot victoriosos. Aquesta motivació perduraria durant dècades, erigint-se el canó i el campanar com a símbols de lluita i valor. El progressisme de la vila seguiria viu, inclús després de ser absorbits per la gran ciutat, i no envà 40 anys més tard Gràcia destacaria en una altra revolta contra les quintes, aquesta molt més gran i sonada, que tots coneixem com a “Setmana Tràgica”.

Bibliografia

- Bernecker, Walther L. España entre tradición y modernidad. Política, economía y sociedad (siglos XIX y XX). Ed. Siglo XXI, 1999, Madrid

- Contel, Josep M. Revolta de les Quintes, publicat a la Revista dels Lluïsos de Gràcia, Maig de 2008

- Diari de sessions de les Corts Constituents, volum 11

- Fabre, Jaume i Huertas, Josep M. Tots els barris de Barcelona: barris que foren independents, Edicions 62, 1980, Barcelona

- Pablo, Jordi, Arxiu festiu Gràcia Festa Major, 1817-1943, Federació de la Festa Major de Gràcia, UAB Servei de Publicacions

- Plana i Gabernet, Gabriel, Josep Roca i Galès, Fundació Roca i Galès, Cossetània Edicions, 2007, Barcelona

- Rodríguez, Consol i Maturana, Mariano, Revolta de les Quintes, 1870, article del bloc l’Arbre de les llibertats i altres històries, trobat a la web http://turismotactico.org

Auca sobre la vida de Vicenç Martí i Torres, el Noi de la Barraqueta, reproduït per l’Ajuntament de Martorell l’any 2002.

Bibliografia:

Balcells, Albert. Catalunya Contemporània. Vol. I Siglo XXI. Madrid, 1974

Josep Benet i Casimir Martí. Barcelona a mitjan segle XIX. El moviment obrer durant el Bienni Progressista (1854-1856). Documents de Cultura de Curiel. Barcelona, 1976

Columbrí, Albert. Una Víctima. Memorias de un presidiario político, 1857.

Cucurull, Fèlix. Panorama del nacionalisme català. Vol. II Del 1814 al 1874. Edicions catalanes de París, 1975

Josep Fabre i Josep Maria Huertas. Tots els barris de Barcelona. Vol. II. Edicions 62. Barcelona, 1976

Amalia Domingo Soler

- “Ángeles López de Ayala y Molero”. En: escritoras.com [en línea]. 6 abr 2003. [Consulta: 9 mar 2011]. <http://www.escritoras.com/escritoras/escritora.php?i=146>.

La Llegenda

Placa commemorativa que recorda la finca on va viure Josep Vidal Granés. Crer. Gran de Gràcia 111 (cantonada amb Sant Marc)/ Fotografia d’Històries de Gràcia

Placa situada al Crer. Torrent de l’Olla. Just abans d’arribar a la cantonada amb el Crer. Bonavista./Fotografia d’Històries de Gràcia

Mural situat als peus de l’ermita de Sant Medir i obra de la Federació de colles de Sant Medir. Mostra fins a 30 colles que han participat a la festa del 3 de març./Fotografia d’Històries de Gràcia

La façana principal de l’ermita de Sant Medir en l’actualitat./ Fotografia d’Històries de Gràcia