La retirada d’una llegenda.
Caricatura de el "Canari", d'Emili Boix. Extreta de boxeo1930s.blogspot.com
La derrota contra Miller va deixar literalment KO el campió gracienc. Sentia la desil·lusió dels seguidors. Sentia que els havia fallat, quan en realitat, tot es va centrar en una mala decisió tàctica. Mentre Gironès es refredava dalt del ring, Miller escalfava amb un “sparring” als vestidors. Abans de començar, el campió americà duia avantatge, ja que el “Canari” acostumava a utilitzar els primers dos assalts per entrar en calor.
De fet, bona part de la premsa i del públic va culpar a Àngel Artero i no al “Crack de Gràcia” de la seva derrota. “Lolita”, en la seva conversa amb Joan de Sagarra, recorda com, després del combat, Freddie Miller va anar a casa seva i li va donar uns dòlars. Mentre, al carrer, la gent llançava pedres al mànager del seu pare, a qui culpaven de la desfeta. Tanmateix, això no era excusa per Gironès que, anys més tard confessaria, “sin lugar a dudas, [el pitjor record de la meva carrera esportiva és] el trayecto desde las escalerillas del ring hasta los vestuarios después de ser derrotado [...]. Me dijeron las cosas más sucias y más graves que se le pueden decir a un hombre, y yo no podía ni siquiera replicar. En los vestuarios lloré y me mordí los puños.”
